Durant la pandèmia de la COVID-19, les administracions públiques van aprovar mesures excepcionals per protegir la salut del personal i garantir la continuïtat dels serveis essencials. En aquest context es va aprovar el Decret-llei 48/2020, d’1 de desembre, amb una finalitat concreta, limitada i condicionada a l’emergència sanitària.
Tanmateix, el que havia de ser una resposta temporal i extraordinària ha acabat esdevenint, en la pràctica, una manera habitual i normalitzada de treballar per part de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). I això ja no és només discutible des del punt de vista mèdic o ètic: és jurídicament preocupant.
Què diu realment el Decret-llei 48/2020 (i què no diu)
El Decret-llei 48/2020 no autoritza en cap moment les valoracions mèdiques no presencials com a procediment ordinari.
El decret:
-
Habilita personal d’infermeria adscrit a l’ICAM a accedir a dades clíniques.
-
Ho fa amb caràcter de suport al personal mèdic.
-
I ho condiciona explícitament a una situació d’emergència sanitària, amb el PROCICAT activat.
És a dir:
-
No modifica el procediment mèdic d’avaluació.
-
No elimina la necessitat d’exploració clínica.
-
No legitima dictàmens mèdics negatius sense visita presencial.
-
No estableix cap règim permanent de no presencialitat.
El decret no parla de teleavaluacions, ni de substitució de la visita física, ni de dictàmens basats exclusivament en informes.
D’una excepció sanitària a una norma estructural
I aquí és on el problema esdevé realment greu.
Tot i que el PROCICAT ja no està activat com en els pitjors moments de la pandèmia, l’ICAM continua funcionant com si aquella excepcionalitat fos la nova normalitat. Les valoracions no presencials, lluny de desaparèixer, s’han consolidat com a pràctica gairebé habitual.
A la pràctica, això significa que:
-
Es decideix sobre incapacitats laborals sense veure la persona.
-
Es dicten resolucions que afecten greument la vida econòmica i social del pacient.
-
Es fa sense comprovar l’estat actual de salut.
-
I sense verificar si el procés clínic ha empitjorat amb el temps.
Tot això sense que existeixi una norma amb rang legal que ho autoritzi de manera expressa i permanent.
Medicina sense exploració: rigor o ficció?
Moltes de les persones afectades pateixen:
-
Malalties cròniques.
-
Patologies complexes.
-
Trastorns invisibles o mal descrits en informes clínics estàndard.
-
Processos clarament evolutius.
Quan l’avaluació es basa únicament en documents antics, parcials o genèrics, el resultat no pot ser un diagnòstic rigorós. És una aproximació teòrica a una realitat que no s’ha comprovat.
La pregunta és inevitable:
Com es pot valorar la capacitat funcional d’una persona sense observar-la, sense parlar-hi i sense explorar-la?
Quan això es fa de manera sistemàtica, la sensació és que el sistema confia més en el paper que en el cos, més en el procediment que en la persona. D’aquí la ironia amarga: sembla que alguns dictàmens es facin per telepatia.
El biaix del sistema: quan la no presencialitat facilita el “no”
La no presencialitat no és neutra. Genera un biaix clar:
-
El pacient no pot explicar-se.
-
No es visualitza el patiment.
-
No es percep la limitació funcional real.
-
No hi ha contradicció directa.
En aquest context, denegar és sempre més fàcil que reconèixer.
La simplificació administrativa acaba convertint-se en un mecanisme estructural de desprotecció, especialment per a les persones més vulnerables, que sovint no tenen ni la força ni els recursos per recórrer resolucions injustes durant anys.
Quan el problema ja no és la pandèmia, sinó la inèrcia
El més greu de tot no és que durant la pandèmia s’adoptessin mesures excepcionals. Això era necessari i comprensible.
El més greu és que:
-
Una mesura condicionada al PROCICAT
-
Sense autorització explícita per substituir visites mèdiques
-
I pensada com a temporal
hagi esdevingut una pràctica estructural, normalitzada i gairebé automàtica.
Això no és una adaptació: és una distorsió del sistema d’avaluació mèdica.
Conclusió: legalitat formal, legitimitat qüestionable
L’ICAM pren decisions que poden arruïnar projectes de vida, deixar persones sense ingressos i agreujar situacions de malaltia. Aquest poder exigeix el màxim rigor clínic, humà i jurídic.
Convertir una excepció sanitària en una norma implícita:
-
No respecta l’esperit del Decret-llei 48/2020.
-
Buida de contingut el dret a una avaluació mèdica real.
-
I erosiona la confiança en el sistema públic de protecció social.
Perquè la medicina sense exploració no és medicina.
I una avaluació mèdica sense comprovar els fets no és justícia: és administració defensiva disfressada de criteri clínic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada