La consellera de Salut de la Generalitat, Olga Pané, ha afirmat recentment que “cal estudiar per què a Catalunya es dona una alta incidència de baixes laborals de manera sostinguda”, destacant que aquesta és la segona comunitat autònoma amb més baixes per incapacitat temporal (IT), amb un índex de 47 per mil treballadors, enfront dels 32 per mil de la Comunitat de Madrid (El Debate, 16/04/2025, El Periódico, 26/03/2025)
La dada és real. La interpretació, però, és discutible. I sobretot, incompleta.
L’indicador no mesura persones, sinó episodis
El primer error habitual és confondre nombre de baixes amb nombre de persones malaltes.
L’indicador d’incapacitat temporal mesura episodis de baixa, no individus únics. Un mateix treballador pot acumular diverses baixes en un mateix any per la mateixa patologia després d’incorporacions fallides.
I això és precisament el que passa de manera recurrent a Catalunya.
El gran absent del debat: el paper de l’ICAM
A Catalunya, la gestió i el control de les baixes de mitjana i llarga durada recau en l’ICAM, organisme que aplica criteris molt restrictius en comparació amb els del INSS, que és qui té la competència final per reconèixer la incapacitat permanent (IP).
En la pràctica, això es tradueix en:
-
menys reconeixement d’incapacitats permanents,
-
més altes administratives forçades als 6 o 12 mesos, encara que el treballador no tingui capacitat funcional real per treballar.
L’argument habitual és l’anomenada “estabilització del procés”.
Però estabilitzar una patologia no és el mateix que recuperar la capacitat laboral.
Altes administratives, recaigudes i noves baixes
Aquest funcionament genera un efecte pervers i ben conegut pels professionals sanitaris i jurídics:
-
Alta mèdica sense recuperació funcional
-
Reincorporació obligada al lloc de treball
-
Incapacitat real per exercir-lo
-
Nova baixa al cap de poques setmanes
Cada reincidència compta com una nova baixa a les estadístiques.
Així augmenta la incidència d’IT però no millora la salut, no es resol la incapacitat ni es redueix la despesa pública a mitjà termini.
Madrid no té menys baixes perquè tingui treballadors més sans
La comparació amb Comunidad de Madrid és enganyosa si no s’explica el context administratiu:
-
En molts casos, a Madrid es deriva abans cap a una incapacitat permanent quan aquesta és procedent.
-
Es prioritza resoldre la situació (amb IP o adaptació del lloc de treball), en lloc de mantenir indefinidament la persona en IT.
-
El resultat és un menor nombre d’episodis repetits, encara que la problemàtica de salut sigui similar.
Negar la incapacitat no la fa desaparèixer
Presentar les xifres de baixes com un problema de “massa incapacitats” sense analitzar:
-
els criteris restrictius de l’ICAM,
-
la baixa concessió d’IP,
-
i la reincidència forçada dels treballadors,
és culpar el símptoma i no la causa.
L’elevada incidència d’IT a Catalunya no reflecteix abús, sinó un sistema que cronifica la incapacitat perquè no ofereix sortides definitives a persones que, senzillament, no poden treballar.
Conclusió
A Catalunya no hi ha una epidèmia de baixes laborals.
Hi ha una epidèmia de decisions administratives que impedeixen resoldre la incapacitat.
Mentre no s’afronti seriosament el coll d’ampolla entre la incapacitat temporal i la incapacitat permanent, les estadístiques continuaran sent elevades…
encara que el relat polític assenyali en una altra direcció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada