Sra. Pané, realment hi ha massa baixes laborals a Catalunya? O el problema és un altre

 La consellera de Salut de la Generalitat, Olga Pané, ha afirmat recentment que “cal estudiar per què a Catalunya es dona una alta incidència de baixes laborals de manera sostinguda”, destacant que aquesta és la segona comunitat autònoma amb més baixes per incapacitat temporal (IT), amb un índex de 47 per mil treballadors, enfront dels 32 per mil de la Comunitat de Madrid (El Debate, 16/04/2025, El Periódico, 26/03/2025)

La dada és real. La interpretació, però, és discutible. I sobretot, incompleta.

L’indicador no mesura persones, sinó episodis

El primer error habitual és confondre nombre de baixes amb nombre de persones malaltes.

L’indicador d’incapacitat temporal mesura episodis de baixa, no individus únics. Un mateix treballador pot acumular diverses baixes en un mateix any per la mateixa patologia després d’incorporacions fallides.

I això és precisament el que passa de manera recurrent a Catalunya.

El Decret-llei 48/2020 no atorga el poder de la telepatia a l’ICAM — però algú actua com si ho fes

Durant la pandèmia de la COVID-19, les administracions públiques van aprovar mesures excepcionals per protegir la salut del personal i garantir la continuïtat dels serveis essencials. En aquest context es va aprovar el Decret-llei 48/2020, d’1 de desembre, amb una finalitat concreta, limitada i condicionada a l’emergència sanitària.

Tanmateix, el que havia de ser una resposta temporal i extraordinària ha acabat esdevenint, en la pràctica, una manera habitual i normalitzada de treballar per part de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM). I això ja no és només discutible des del punt de vista mèdic o ètic: és jurídicament preocupant.

Què diu realment el Decret-llei 48/2020 (i què no diu)

El cas de la Maria: una alta que qüestiona l’avaluació

L’ICAM de la Generalitat de Catalunya és l’organisme encarregat de fer avaluacions mèdiques, dictaminar sobre baixes i incapacitats laborals i controlar si una persona pot continuar en una baixa mèdica o ha de reincorporar-se al treball. Aquestes valoracions són determinants per a l’accés a prestacions i per a la protecció social de moltes persones vulnerables.

Tot i això, en els darrers mesos han sortit a la llum nous casos on les decisions de l’ICAM han sigut considerades injustes o poc ajustades a la realitat mèdica de les persones afectades. Aquest article et proposa explorar un cas concret i reflexionar sobre com aquestes decisions poden tenir conseqüències greus en les vides de persones malaltes.

Recentment, diversos mitjans han explicat el cas de una dona de 39 anys que porta més de dos anys confinada al llit degut a una malaltia crònica greu i que, tot i així, l’ICAM li ha concedit l’alta i ha rebaixat el grau de discapacitat reconegut al 48 %, deixant-la sense dret a determinades ajudes bàsiques i qüestionant la seva incapacitat per treballar. Segons la seva parella, ella no pot ni aixecar-se del llit, necessita ajuda constant i té símptomes que empitjoren amb qualsevol esforç físic o psíquic.

Aquest cas ha generat indignació perquè, malgrat estar reconeguda amb el grau màxim de dependència, l’ICAM no ha valorat de manera adequada la seva incapacitat laboral real, amb tot el que això implica per a la seva qualitat de vida, l’accés a prestacions i la protecció social. La família mateix ha tingut d’emprendre un procés judicial que no es resoldrà fins l’any 2028.

👉El món a RAC1: L'ICAM dona l'alta a una dona que gairebé no es pot ni aixecar del llit (autoria de Clara Bardají Aguilera)